DUR ATAC DE L'ALCALDE BUCH ALS SINDICATS EN EL PLE DEL PASSAT 20 DE MARÇ




L'Alcalde i el poderós micròfon

Des del moment que va prendre la paraula per defensar els arguments contraris a la moció presentada pels grups Crida Premianenca i ICV-EUiA per la retirada dels complements de productivitat,  l’Alcalde es va dedicar a atropellar el sindicalisme en una intervenció laboriosament preparada amb xifres, correus personals ...etc, seguint l’estratègia del calamar d’escampar tinta en una fugida en endavant per la incapacitat de donar una resposta raonable a la descarada imposició dels criteris de productivitat.

Buch es va recrear fonamentalment servint-se del micro i de la seva ja coneguda dramatúrgia personal, en la crítica als alliberats institucionals. Cal recordar que l'alliberat (parcial o total) és una figura resultat d’un pacte entre l’Ajuntament i una altra institució, en aquest cas els sindicats, segons el qual a canvi d’una dispensa horària de l’ajuntament per dedicar-se a l’activitat sindical de determinats treballadors, aquest rep contraprestacions en forma d’assessorament, formació o altres recursos que la corporació pot disposar de forma gratuïta.
 

És evident, per tant, que és l’Ajuntament el que lliurement celebra aquests pactes sense que ningú l’obligui. A que treu cap doncs aquest atac de l’Alcalde en contra dels alliberats institucionals quan és ell mateix el que signa els pactes i el que els podria donar per acabats d’un dia per un altre si volgués?  La resposta no és cap altre que el cúmul d’interessos que s’amaguen per evitar situacions compromeses pel govern. És inconfessable per tant per l’Alcalde el manteniment d'uns pactes que en realitat cerquen la subordinació i la incondicionalitat en la relació amb els sindicats, cosa que no està disposada a assumir CCOO.
 

La prova més evident d’aquest interès és el rebuig del govern a la proposta sindical de reducció de dos alliberats a un i la distribució de l’equivalent en hores entre tots els sindicats en proporció als vots obtinguts en les darreres eleccions sindicals (votada per tots els sindicats en el si del Comitè Unitari de Personal llevat de la UGT). Algú pot entendre perquè el govern rebutja una proposta que suposa un estalvi considerable per la hisenda municipal i dóna opció a la resta de sindicats a participar d’una situació de la que havien restat exclosos en tant que sindicats minoritaris?

 

Lamentablement la postura de l'Alcalde és compartida per la resta de representants del govern municipal en la Mesa General de Negociació en la que repetidament han posat sobre la taula mesures com la retirada de la subvenció a les seccions sindicals i les referències a aquestes organitzacions com obstacles, com figures molestes, exigint-los en aquests moments de crisi una exemplaritat social que ells no estan disposats a assumir com a partits polítics. El constant discurs antisindical i el tractament permanent del treballador públic com un privilegiat que no té dret a queixar-se de res, augura una etapa amb grans dificultats.  

Després de la renúncia a l'alliberament presentada pel president del Comitè Unitari de Personal, Cesc Niubó, ara cal veure quina serà la reacció dels sindicats davant aquests atacs.

 

 

ABANS/DESPRÉS: LLIURAMENT FINAL DE L'ANÀLISI DEL CONVENI QUE NO HAVIA DE RECONÈIXER NI DÉU

Finalment, potser encara en podrem salvar alguna cosa

 

Justament quan érem a punt de fer el darrer lliurament (el número 12) amb les retallades que va proposar l'Equip de Govern el passat mes de maig a través de la seva plataforma de negociació del nou conveni, aquest va rectificar a la Mesa General de Negociació (la qual havia abandonat a la darrera reunió recordem que per discrepàncies amb un comunicat de CCOO), assegurant que no rebaixarien cap condició econòmica del Pacte actual llevat d'aquelles que estiguessin il·legalitzades per una normativa superior. També van dir que ho feien sent sensibles a la situació per la que travessem els treballadors públics.

Aquest plantejament ja ens agrada més. Convençuts com estàvem que la negociació del nou Acord de Matèries Comunes (que és el nom que rebrà un cop enllestit) seria molt complicada per la formulació d'una proposta de mínims per part del govern municipal, ara la negociació pot avançar millor i encara seria possible una negociació breu, tal i com ha manifestat el govern que vol.

 

Veurem com es segueixen desenvolupant les negociacions però tots i totes sabem que les coses sovint no són atribuïbles a un sol factor. És cert que el govern municipal pot haver reconsiderat la seva proposta per la seva sensibilitat, però no en menor grau cal atribuir-ho a la mobilització dels treballadors de l'Ajuntament, a la seva persistència i a la postura dels sindicats (gairebé del tot unitària llevat d'alguns episodis).

 

CCOO intentarà fer propostes per a facilitar la participació dels treballadors i treballadores en el procés negociador. Així doncs, dimecres vinent a la reunió del Comitè Unitari de Personal es tractaran dos temes importants: com es cotinuaran desenvolupant els "Divendres Negres" i com facilitar la participació de tothom en les propostes sindicals.

 

 

QUAN COMPRAR BARAT SURT CAR


Esther Vivas | Público

Tres, dos, un, zero. Les rebaixes ja són aquí. Ofertes, descomptes, % d’estalvi… ocupen aparadors de botigues i centres comercials. És el moment de comprar i comprar barat. Però, ¿és realment tan barat allò que comprem? Què s’amaga darrere de peces de vestir i aparells electrònics? Qui guanya i qui perd amb la nostra compra? Sovint el que sembla barat pot resultar molt car.

 

Mango, Zara, H&M, Bershka, Pull&Bear, Stradivarius, Gap, Oysho… ens diuen oferir, i més en període de rebaixes, preus baixos. El que no ens diuen, i s’oculta rere una etiqueta made in China, Bangladesh, Marroc…, és com aconsegueixen aquests preus. La deslocalització industrial és la resposta: produir pagant el mínim cost possible per la mà d’obra i, conseqüentment, violant drets humans i laborals. Així ho expliquen i documenten exhaustivament diversos informes de la campanya Roba Neta. Unes pràctiques que, per cert, no disten en res d’aquelles grans marques que venen productes una mica més cars o de gamma alta. La lògica és la mateixa. Darrere el “glamour” o el “luxe” s’amaga la suor dels treballadors mal pagats.

L’informe ‘La moda espanyola a Tànger: treball i supervivència de les obreres de la confecció‘ de la campanya Roba Neta de Setem és una de les moltes investigacions que posa blanc sobre negre. L’informe analitza quina és la situació de les treballadores en els tallers tèxtils de Tànger que proveeixen importants firmes internacionals i descobreix les condicions laborals en aquests centres marroquís de confecció: jornades de treball de fins a 12 hores diàries, sis dies a la setmana, i amb un salari no superior als 200 euros mensuals, i que a vegades pot ser, fins i tot, inferior als 100 euros al mes; arbitrarietat en la contractació i l’acomiadament; traves a l’organització sindical, etc. Una situació extrapolable a molts d’altres països. No en va la major part de les nostres peces de vestir s’elaboren a Àsia, Amèrica Central, Europa de l’Est o Àfrica.

Però no només els treballadors dels centres de producció en origen són els que surten perdent, també aquí els empleats en els centres comercials, en els punts de venda, estan sotmesos a unes condicions laborals precàries, flexibles, amb dificultats per organitzar-se sindicalment… I la pressió per aconseguir un cost el més baix possible recau, així mateix, sobre ells. Els responsables de l’atur i la precarietat al Nord no són els treballadors dels països del Sud sinó unes elits econòmiques i empresarials que busquen fer negoci amb les nostres vides, tant aquí com a l’altra punta del planeta.

D’aquesta manera, Amancio Ortega, propietari d’Inditex, i que compta amb marques com Zara, Bershka, Pull&Bear, Stradivarius, Oysho, Massimo Dutti, es va convertir el passat 2012, segons la revista Forbes, en el tercer home més ric del món, tot, o gràcies, segons com es miri, a la situació de crisi econòmica.

I les mateixes pautes es repeteixen en la producció, la distribució i la venda d’electrodomèstics, productes informàtics i fins i tot menjar. I no només uns pocs s’aprofiten d’unes condicions laborals precàries o inexistents sinó també d’unes legislacions mediambientals extremadament febles. Així l’actual sistema de producció de béns de consum es lucra d’explotar recursos naturals finits, emmalaltir a treballadors o comunitats i/o contaminar allà on els ulls de la majoria no hi veuen. Tot, evidentment, a cost zero.

Després ens diuen que podem comprar barat. I les rebaixes són el màxim exponent d’aquesta pràctica. Però, ¿és tan barat allò que comprem? L’actual model de producció i consum té una sèrie de costos ocults que acabem sufragant entre tots. L’explotació laboral, la precarietat, els sous de misèria, els dèbils o nuls drets sindicals… ja sigui en els països del Sud o al Nord generen pobresa, desigualtats, fam, desnonaments… i és l’Estat qui ha de gestionar aquestes situacions i conflictes amb tot el que implica de cost social i econòmic.

El mateix passa amb les empreses que contaminen, que exploten sense control ni límit els recursos naturals, que generen amb les seves pràctiques canvi climàtic i destrucció mediambiental… qui paga per una producció fragmentada, deslocalitzada i quilomètrica addicta al petroli i generadora de gasos d’efecte hivernacle? Qui paga per comunitats desplaçades, treballadors malalts i territoris inhabitables? Qui assumeix les conseqüències d’un model agrícola i alimentari que acaba amb l’agrodiversitat, la pagesia i ens fa addictes al menjar escombraries? Nosaltres. A l’empresa, li surt gratis. Es tracta dels costos invisibles d’unes pràctiques abusives, que se suposa ningú assumeix. La tossuda realitat ens demostra, tot el contrari, que és la societat qui paga, i molt.

I el més escandalós de la qüestió és que per portar a terme aquestes pràctiques, les multinacionals tenen el suport actiu d’aquells que es troben a les institucions i dissenyen les polítiques econòmiques, socials, mediambientals, laborals… al servei dels interessos de les primeres. Com s’ha repetit, reiteradament, al carrer, vivim en una democràcia segrestada. I encara que ens diguin, una i altra vegada, que “comprant barat guanyem tots”, la realitat és una altra: allò barat surt car. I, al final, nosaltres, la majoria, paguem la factura.

BON ANY 2013!!!!!!!!

ABANS/DESPRÉS: 11è LLIURAMENT

Retribució per assignació temporal a un lloc de treball

ABANS (Pacte-Conveni actual)

Article 65 Retribució per assignació temporal a un lloc de treball.

Els/les funcionaris/àries que de manera temporal se’ls adscrigui temporalment a un lloc de treball per necessitats de servei i per un termini màxim de 6 mesos, tindran dret a percebre el complement específic corresponent al lloc assignat que en cap cas serà inferior al que percebia en el lloc d’origen.

DESPRÉS  (Pacte-Conveni proposat pel govern)

Article 65 Retribució per assignació temporal a un lloc de treball.

Els/les funcionaris/àries que de manera temporal se’ls adscrigui temporalment a un lloc de treball per necessitats de servei i per un termini màxim de 6 mesos, tindran dret a percebre el complement específic corresponent al lloc assignat que en cap cas serà inferior al que percebia en el lloc d’origen. (eliminació de l'article)

L'EQUIP DE GOVERN ABANDONA LA MESA GENERAL DE NEGOCIACIÓ PER DISCONFORMITAT AMB UN ESCRIT DE LA SECCIÓ SINDICAL DE CCOO

CCOO creu que la reacció del govern és desproporcionada
 

El passat dia 19 de desembre, les representants de l'Equip de Govern van comparèixer a la Mesa General de Negociació que s'havia convocat per anunciar que abandonaven la negociació per disconformitat amb l'escrit del Comitè Unitari de Personal als comerciants. Quan per la part sindical se les va recordar que no s'havia fet tramesa de cap carta per part del Comitè Unitari i que únicament s'havia requerit a la plantilla que exposés la seva opinió o proposés esmenes, es va saber l'autèntic motiu del seu malestar. En realitat es mostraven disconformes amb la rèplica que CCOO va fer al comunicat intern de RRHH a l'hora que demanaven una rectificació.

 

Per part de la Secció Sindical de CCOO no es va efectuar tal rectificació, atès que es ratificà en el contingut de l'escrit que va adreçar a la plantilla, si bé va fer un aclariment sobre el sentit en que havien estat redactades algunes de les frases del comunicat, per esvair qualsevol malentès.

 

Posteriorment a l'abandó de les representants de l'Equip de Govern de la Mesa General de Negociació es va reunir el Comitè Unitari de Personal el qual va acordar per unanimitat no difondre la carta als comerços de Premià, ajornar la "xoriçada" prevista pel dia 21 de desembre, demanar una rectificació pública al govern municipal per haver dit que els proveïdors veurien endarrerits els pagament per haver d'afrontar l'avançament de l'ajut a la conciliació del mes de setembre i reivindicar el dret a la llibertat d'expressió que s'havia vist compromesa amb els darrers esdeveniments.

 

CCOO, que considera desproporcionada la reacció del govern municipal, ja ha manifestat la seva voluntat de reemprendre el dialeg el més aviat possible. El proper dia 9 de gener tindrà lloc una nova sessió de la Mesa General de Negociació que cal esperar que es desenvolupi amb normalitat i serveixi per discutir, entre d'altres coses, quina sortida es pot donar als premis d'antiguitat que figuren al Conveni Col.lectiu i que també es veuen afectats pel maleït RDL 20/2012.

 

 

IL·LEGAL? L'AJUNTAMENT DE ROSES CONCEDEIX ALS SEUS TREBALLADORS UNA BESTRETA EXTRAORDINÀRIA

 

  

Aquest és l'acord:

Article 42. Bestretes de retribucions
 

1. El personal de la plantilla pot demanar una bestreta de les seves retribucions fins a un màxim de 3.000,00 € per retornar amb descomptes de la seva nòmina fins a un màxim de 24 mensualitats improrrogables. Tindran preferència les sol·licituds destinades a qüestions mèdiques no cobertes pel sistema general de la Seguretat Social, a compra o rehabilitació de l’habitatge, a pagaments improrrogables de la unitat familiar, etc., desprès de la justificació corresponent. Llevat de causes justificades, un cop assolit el màxim de 3.000,00 € no es pot tornar a demanar una bestreta fins que hagin transcorregut com a mínim 6 mesos des del venciment o la liquidació de la bestreta anterior.
 

 2. Única, excepcionalment i de forma improrrogable, el personal municipal pot demanar, com a màxim fins al dia 30 de novembre de 2012, una bestreta extraordinària pels imports màxims següents, tenint en compte que les retribucions mensuals representatives dels diferents grups professionals de l’Ajuntament són les següents:

 

Retribució                                  Bestreta

 

A1 2.854,66 €                           2.000,00 €

A2 2.290,45 €                           2.000,00 €

C1 1.822,49 €                           1.800,00 €

C2 1.397,07 €                           1.400,00 €

AP 1.271,03 €                           1.300,00 €

 

La devolució es realitzarà en un període també excepcional i extraordinari de 48 mesos i en 8 pagaments que coincidiran amb els mesos de juny i desembre dels exercicis 2013-2014-2015 i 2016.
 

La concessió d’aquesta bestreta extraordinària no és incompatible amb les bestretes que es poden concedir segons el que està previst a l’apartat 1 d’aquest article.

 

Recordem que en el cas de l'Ajuntament de Premià de Mar, tot i haver-ho acordat el Ple Municipal, no es va concedir una bestreta similar per un informe negatiu d'intervenció que la interpretava com il·legal.