QUAN COMPRAR BARAT SURT CAR
Esther Vivas | Público
Tres, dos, un, zero. Les rebaixes ja són aquí. Ofertes, descomptes, % d’estalvi… ocupen aparadors de botigues i centres comercials. És el moment de comprar i comprar barat. Però, ¿és realment tan barat allò que comprem? Què s’amaga darrere de peces de vestir i aparells electrònics? Qui guanya i qui perd amb la nostra compra? Sovint el que sembla barat pot resultar molt car.
Mango, Zara, H&M, Bershka, Pull&Bear, Stradivarius, Gap, Oysho… ens diuen oferir, i més en període de rebaixes, preus baixos. El que no ens diuen, i s’oculta rere una etiqueta made in China, Bangladesh, Marroc…, és com aconsegueixen aquests preus. La deslocalització industrial és la resposta: produir pagant el mínim cost possible per la mà d’obra i, conseqüentment, violant drets humans i laborals. Així ho expliquen i documenten exhaustivament diversos informes de la
campanya Roba Neta. Unes pràctiques que, per cert, no disten en res d’aquelles grans marques que venen productes una mica més cars o de gamma alta. La lògica és la mateixa. Darrere el “glamour” o el “luxe” s’amaga la suor dels treballadors mal pagats.
L’informe ‘
La moda espanyola a Tànger: treball i supervivència de les obreres de la confecció‘ de la campanya Roba Neta de Setem és una de les moltes investigacions que posa blanc sobre negre. L’informe analitza quina és la situació de les treballadores en els tallers tèxtils de Tànger que proveeixen importants firmes internacionals i descobreix les condicions laborals en aquests centres marroquís de confecció: jornades de treball de fins a 12 hores diàries, sis dies a la setmana, i amb un salari no superior als 200 euros mensuals, i que a vegades pot ser, fins i tot, inferior als 100 euros al mes; arbitrarietat en la contractació i l’acomiadament; traves a l’organització sindical, etc. Una situació extrapolable a molts d’altres països. No en va la major part de les nostres peces de vestir s’elaboren a Àsia, Amèrica Central, Europa de l’Est o Àfrica.
Però no només els treballadors dels centres de producció en origen són els que surten perdent, també aquí els empleats en els centres comercials, en els punts de venda, estan sotmesos a unes condicions laborals precàries, flexibles, amb dificultats per organitzar-se sindicalment… I la pressió per aconseguir un cost el més baix possible recau, així mateix, sobre ells. Els responsables de l’atur i la precarietat al Nord no són els treballadors dels països del Sud sinó unes elits econòmiques i empresarials que busquen fer negoci amb les nostres vides, tant aquí com a l’altra punta del planeta.
D’aquesta manera, Amancio Ortega, propietari d’Inditex, i que compta amb marques com Zara, Bershka, Pull&Bear, Stradivarius, Oysho, Massimo Dutti, es va convertir el passat 2012, segons la revista Forbes, en el tercer home més ric del món, tot, o gràcies, segons com es miri, a la situació de crisi econòmica.
I les mateixes pautes es repeteixen en la producció, la distribució i la venda d’electrodomèstics, productes informàtics i fins i tot menjar. I no només uns pocs s’aprofiten d’unes condicions laborals precàries o inexistents sinó també d’unes legislacions mediambientals extremadament febles. Així l’actual sistema de producció de béns de consum es lucra d’explotar recursos naturals finits, emmalaltir a treballadors o comunitats i/o contaminar allà on els ulls de la majoria no hi veuen. Tot, evidentment, a cost zero.
Després ens diuen que podem comprar barat. I les rebaixes són el màxim exponent d’aquesta pràctica. Però, ¿és tan barat allò que comprem? L’actual model de producció i consum té una sèrie de costos ocults que acabem sufragant entre tots. L’explotació laboral, la precarietat, els sous de misèria, els dèbils o nuls drets sindicals… ja sigui en els països del Sud o al Nord generen pobresa, desigualtats, fam, desnonaments… i és l’Estat qui ha de gestionar aquestes situacions i conflictes amb tot el que implica de cost social i econòmic.
El mateix passa amb les empreses que contaminen, que exploten sense control ni límit els recursos naturals, que generen amb les seves pràctiques canvi climàtic i destrucció mediambiental… qui paga per una producció fragmentada, deslocalitzada i quilomètrica addicta al petroli i generadora de gasos d’efecte hivernacle? Qui paga per comunitats desplaçades, treballadors malalts i territoris inhabitables? Qui assumeix les conseqüències d’un model agrícola i alimentari que acaba amb l’agrodiversitat, la pagesia i ens fa addictes al menjar escombraries? Nosaltres. A l’empresa, li surt gratis. Es tracta dels costos invisibles d’unes pràctiques abusives, que se suposa ningú assumeix. La tossuda realitat ens demostra, tot el contrari, que és la societat qui paga, i molt.
I el més escandalós de la qüestió és que per portar a terme aquestes pràctiques, les multinacionals tenen el suport actiu d’aquells que es troben a les institucions i dissenyen les polítiques econòmiques, socials, mediambientals, laborals… al servei dels interessos de les primeres. Com s’ha repetit, reiteradament, al carrer, vivim en una democràcia segrestada. I encara que ens diguin, una i altra vegada, que “comprant barat guanyem tots”, la realitat és una altra: allò barat surt car. I, al final, nosaltres, la majoria, paguem la factura.
